POSA TU L'ARGUMENT CATALUUNYA

POSA TU L’ARGUMENT

CATALUNYA

 

                Personatge 1−: Tenint en compte que va fer fallida el suport del PSC, en quin tothom hi confiava plenament, la independència de Catalunya va sortir força bé.

                Personatge 2−: Però va fallar l’oposició del govern central.

                Personatge 1−: És que tu ets un pessimista de totes totes. La qüestió és que tenim la independència de Catalunya ben lligada pel poble, malgrat l’oposició de Madrid. Podrem tirar endavant tots els nostres projectes, tant els que emanen directament de la independència de Catalunya com els col·laterals, per exemple, completar la retolació en català dels comerços. L’acceptació dels altres països mentre no siguem realment independents serà cabdal per aconseguir la independència.

                Personatge 2−: Això si no falla mentrestant un altre element inesperadament.

                Personatge 1−: Una altra vegada amb el teu pessimisme. Així no anirem enlloc.

                Personatge 3−: Encara que diuen que els extrems es toquen, també és cert una possible altra fallida pot influir en el comportament dels altres elements; en tot cas sempre cal ser cautelós.      

                Personatge 2−: Això és el que jo he dit...

                Personatge 1−: Sí, però sense el teu to alarmista. Ja sabem que s’ha d'anar amb compte amb assumptes com aquest en què intervenen tants diversos elements. De totes maneres, gairebé tothom admet cert grau de risc en assumptes com aquest: la plena independència de Catalunya.

                Personatge 3−: Com s’acaba de dir, tothom una mica avesat en aquesta classe d'assumptes sap que sempre hi ha una mesurada incertesa, encara més si es projecta a llarg termini, com en el cas que ens ocupa.

                Personatge 2−: Aquesta incertesa és el que fa por.

                Personatge 1−: Jo crec que a la llarga aquesta incertesa pot anar minvant perquè hi ha indicis que així ho indiquen.

                Personatge 3−: Vosaltres dos sou el típic exemple de veure l'ampolla mig plena o mig buida.

                Personatge 2−: Però per desgràcia sovint tinc raó jo.

                Personatge 1−: No sempre. A més a més, deixa el teu pessimisme endèmic; obre els ulls a la realitat.

                Personatge 2−: Hi ha tantes realitats com parells d'ulls.

                Personatge 3−: Tu ho has dit, sobretot, en qüestions en les que intervenen tants elements que poden variar en qualsevol moment. Però per això estem nosaltres: com experts i com interessats. Ens hem d’avençar als esdeveniments.

 

 

 

                Personatge 2−: Ja tindrem prou vista?

                Personatge 1−: Tu sempre igual. Aquesta és la nostra tasca i, a més a més, a nostres també ens hi va i molt. Per això mateix tenim els nostres contactes, que sovint ens informen de més que possibles oscil·lacions cap a un costat o un altre.

                Personatge 3−: Estem ben recolzats, encara que sempre n’hi ha un mínim de risc.

                Personatge 1−: Tothom hi compta amb aquest risc mesurat.

 

Dos mesos després:

 

                Personatge 1−: No ens podem queixar perquè, encara que aquesta vegada ha continuat fallant la postura de Madrid, el bon comportament del PSC va fer que la independència de Catalunya hagi quedat més lligada, que és

1

allò que ens interessava.

                Personatge 2−: Sí, però ha continuat l’oposició del govern central. Això vol dir que no ens podem refiar gens, perquè en qualsevol moment pot fer fallida algun dels element en què més confiem.

                Personatge 1−: Ja ha parlat el més optimista...

                Personatge 2−: Suposo que ja saps què és un optimista.

                Personatge 1−: M’ho has dit més de mil vegades: ‘Un optimista és un pessimista mal informat.’

                Personatge 3−: Deixeu-vos de disquisicions de personalitats, que ara allò que cal és valorar el que hem aconseguit i dirigir les nostres actuacions per aprofitar les bones perspectives que sembla aparèixer en el futur més proper.

                Personatge 2−:  Però hem de tenir molta cautela, molta cautela!

 

Martí

UNA VEGADA HI HAVIA

 

UNA VEGADA HI HAVIA

 

Una vegada hi havia una pastora amb una ovella que pujava una muntanya; però no hi havia ni pastora, ni ovella, ni muntanya. No, perquè només és  una invenció. Llavors, què fer? Inventar un altre començament? No, perquè ens podem trobar amb el mateix cas. Això vol dir que només es pot plasmar la realitat? Aleshores què fer? Plasmar només la realitat. És impossible i seria avorrit per la quantitat de detalls que caldria refractar. Hi ha l'anècdota de cent pintors davant del mateix paisatge i van sortir cent quadres diferents. També hi ha l’anècdota de què a Josep Pla li van preguntar sobre un tema per a una novel·la i ell amb la seva potent veu empordanesa va contestar: “Un noi i una noia s’estimen”. Tothom va quedar perplex davant d'aquella contesta i van tornar a preguntar sobre aquella resposta tan simple. Ell va respondre: “Mireu a la literatura només hi havia quatre o cinc temes basics: La vida, la mort, l'amor i para de comptar.’’ Només canvia la manera de tractar aquests temes per cada escriptor. Llavors, tornem a començar: Una vegada hi havia una pastora amb una ovella que pujava una muntanya fantàstica cap al cap; però hi va trobar un obstacle que es deia realitat, que li barrava el pas i li imposava el camí real. Però la pastora i l'ovella la van esquivar insinuant un pas cap a un costat i anant cap a l’altre. Així, van continuar per la via de la fantasia i dels somnis cap al centre neurològic. Quan hi van arribar es van trobar amb neurones d’ambdues tendències però amb pacífica convivència. Per la seva pròpia naturalesa, van optar per anar amb les neurones de la fantasia i dels somnis. Amb elles van anar creant un món perfecte on tothom era feliç i feia realitat els somnis més utòpics, però de seguida es desfeien per la força de la realitat. D'altra banda, els fets de la realitat eren tan avorrits i reiteratius. Finalment es van posar d’acord perquè les idees que sorgien en l'àmbit de les utopies rebessin un lleuger bany de realisme; així, es feien més consistents i ja no es desfeien en ser emeses. Per l'altra banda, també acordaren que les idees que sorgien en l'àmbit del realisme passessin per un lleuger bany de fantasia per no ser tan avorrides. D’aquest acord van sortir guanyant els receptors, que rebien tota la informació i de manera més clara i agradable.

 

Martí

POSA TU L'ARGUMET

POSA TU L’ARGUMENT

                Personatge 1−: Tenint en compte que va fer fallida el principal dels elements, en quin tothom hi confiava plenament, l'assumpte va sortir força bé.

                Personatge 2−: Però va fallar el que jo em temia, malgrat l’opinió general.

                Personatge 1−: És que tu ets un pessimista de totes totes. La qüestió és que tenim l'assumpte ben lligat i per força temps. Podrem tirar endavant tots els nostres projectes, tant els que emanen directament de l'assumpte com els col·laterals.

                Personatge 2−: Això si no falla mentrestant un altre element inesperadament.

                Personatge 1−: Una altra vegada amb el teu pessimisme. Així no anirem enlloc.

                Personatge 3−: Encara que diuen que els extrems es toquen, també és cert que aquesta fallida pot influir en el comportament dels altres elements; en tot cas sempre cal ser cautelós. 

                Personatge 2−: Això és el que jo he dit...

                Personatge 1−: Sí, però sense el teu to alarmista. Ja sabem que s’ha d'anar amb compte amb assumptes com aquest en què intervenen tants diversos elements. De totes maneres, gairebé tothom admet cert grau de ris en assumptes com aquest.

                Personatge 3−: Com s’acaba de dir, tothom una mica avesat en aquesta classe d'assumptes sap que sempre hi ha una mesurada incertesa, encara més si es projecta a llarg termini, com és el cas que ens ocupa.

                Personatge 2−: Aquesta incertesa és el que fa por.

                Personatge 1−: Jo crec que a la llarga aquesta incertesa pot anar minvant perquè hi ha indicis que així ho indiquen.

                Personatge 3−: Vosaltres dos sou el típic exemple de veure l'ampolla mig plena o mig buida.

                Personatge 2−: Però per desgràcia sovint tinc raó jo.

                Personatge 1−: No sempre. A més a més, deixa el teu pessimisme endèmic; obre els ulls a la realitat.

                Personatge 2−: Hi ha tantes realitats com parells d'ulls.

                Personatge 3−: Tu ho has dit, sobretot, en qüestions en les que intervenen tants elements que poden variar en qualsevol moment. Però per això estem nosaltres: com experts i com interessats. Ens hem d’avençar als esdeveniments.

                Personatge 2−: Ja tindrem prou vista?

                Personatge 1−: Tu sempre igual. Aquesta és la nostra tasca i, a més a més, a nostres també ens hi va i molt. Per això mateix tenim els nostres contactes, que sovint ens informen de més que possibles oscil·lacions cap a un costat o un altre.

                Personatge 3−: Estem ben recolzats, encara que sempre n’hi ha un mínim de risc.

                Personatge 1−: Tothom hi compta amb aquest risc mesurat.

 

Dos mesos després:

 

                Personatge 1−: No ens podem queixar perquè, encara que aquesta vegada va fallar el segon dels elements, el bon comportament del principal va fer  que l'assumpte hagi quedat molt bé, que és

1

allò que ens interessava.

                Personatge 2−: Sí, però va fallar un element dels importants. Això vol dir que no ens podem refiar gens, perquè en qualsevol moment pot fer fallida algun dels element en què més confiem.

                Personatge 1−: Ja ha parlat el més optimista...

                Personatge 2−: Suposo que ja saps què és un optimista.

                Personatge 1−: M’ho has dit més de mil vegades: ‘Un optimista és un pessimista mal informat.’

                Personatge 3−: Deixeu-vos de disquisicions de personalitats, que ara allò que cal és valorar el que hem aconseguit i dirigir les nostres actuacions per aprofitar les bones perspectives que sembla aparèixer en el futur més proper.

                Personatge 2−:  Però hem de tenir molta cautela, molta cautela!

 

 

Martí

Pausa d'estiu

Gairebé al final de la pausa d'estiu he représ el nostre blog per anunciar justament això, la pausa.

Diuen que de vegades les pauses són positives, que serveixen per desconnectar, agafar aire i tornar després amb la nostra respiració diària. De vegades aquesta respiració és relaxada, de vegades a sotracs, emocionada, accelerada, lenta i, de tant en tant, desorientada. Doncs bé, haig de fer una confesió com a conductora del nostre taller d'escriptura: la meva respiració al taller es troba bastant... desorientada.

Tot i que segurament hauria d'haver-vos escrit aquesta entrada al principi de les nostres "vacances" per tal de què tots hi poguem pensar, fins ara no m'he assegut tranquil.lament a reflexionar. Em trobo en un poblet de Salamanca, a una terrassa on s'està de meravella, mirant de trobar alguna informació sobre com podem programar el taller i fer-lo una mica més fructírfer però, nois i noies, no trobo la resposta. Això no vol dir: "apa, pleguem!", però sí que estaria bé que li donem un aire fresc i que tots ens posem a pensar una mica. Alguns tindran més experiència que d'altres, està clar, però tots hem anat demostrant durant els darrers mesos tenir imaginació com per "crear", que és el que intentem fer a les nostres reunions.

Ens tornarem a trobar el dia 9 de setembre, com ja havíem quedat (aprofito per comentar-ho per tots els que encara no ho sabien) i tant de bo sigui amb idees fresques, històries i creativitat.

Ah!, i si tot va bé, segurament a finals de setembre o principis d'octubre tornarem a tenir una de les nostres sessions de "Mil maneres d'explicar històries". La persona convidada i el tema és encara una incògnita que espero resoldre durant les properes setmanes.

Espero que gaudiu aquestes darreres setmanes d'estiu!

Ana

La guardiola

A finals del segle vint hi havia el Juanet, un  nen que es gastava gairebé tots els diners que li donaven amb caramels i xiclets. També es gastava molt en la darrera versió de play store. Fins que un dia el seu pare li va dir tot seriós: ‘Juanet, has d'estalviar per quan siguis gran.’ El nen no ho entenia perquè tothom li deia que havia d’estalviar per quan fos gran, si llavors ja guanyarà diners. No ho entenia. Fos com fos, un dia en tornar d'escola es va trobar a sobre del llit una guardiola en forma de marranet. Va sentir la veu del seu pare que s’apropava tot dient: ‘Aquest marrà s’ha d'omplir en poc temps per obrir una lliberta d'estalvis per quan siguis gran. Has d'estalviar en caramels, xiclets i play store. ’. El pare afegí: ‘Jo t’ajudaré posant algun bitllet, però la guardiola l'has de fer tu.’ El Juanet, malgrat que no veia gaire clar això d'estalviar per quan fos gran, s’estava de molts caramels i xiclets; tampoc no tenia sempre la darrera versió de play store. La guardiola cada cop pesava més fins que l’1 de gener de 2002 el pare va dir que era hora d'obrir la guardiola. La van posar a sobre de la taula del menjador amb una tovallola a sota. Amb la mà de morter la van trencar i es va omplir tota la tovallola de bitllets i monedes, que van anar comptant i apilant. Una vegada comptat tot, va resultar que hi havia més de deu mil pessetes. El Juanet, molt content, ja volia agafar unes quantes pessetes per comprar algunes llaminadures i alguna versió nova de play store després de tantes restriccions; però el seu pare li va dir que no, que primer s’havia de fer el canvi. El nen no va saber a quin canvi es referia el seu pare fins que l'endemà aquest va tornar de fer el canvi i va posar sobre de la taula un bitllet de cinquanta, un de deu i algunes monedes. El Juanet es va posar a plorar mentre deia: ‘Jo abans tenia deu mil pessetes i ara només tinc seixanta d’aquests.’ ‘No te’n recordes, Juanet, que ahir havia de substituir l’euro per a la pesseta i que cada euro és 166 pessetes. Després de dinar farem la comprovació.’ Havent dinat pare i fill van anar al bar i el pare va demanar un cafè que li va costar un euro. Llavors el pare va dir al Juanet: ‘Abans un cafè costava 160 pessetes i ara costa un euro. La diferència és el redondeix a l'alça que ens temíem. A casa et donaré deu euros dels seixanta que vas recollir; així serà com si et donés  unes 1.660 pessetes. D'acord, Juanet?’ ‘D'acord, papa. A què encerto que farem amb els altres cinquanta euros? Posar-los a una lliberta d'estalvis.’ ‘Efectivament, Juanet. I comprar una altra guardiola.’ ‘Això no! Això no!’ digué tot somrient el Juanet.

 

Martí

2 ANÈCDOTES +

ANÈCDOTA 1

 

Al meu avi, un home alt fort i de caràcter contundent, un dia li va entrar a la seva botiga un individuo que va començar a fer-li ofertes de tota mena que semblaven veritables gangues; però el meu avi li anava refusant tots els oferiments perquè veia alguna cosa que no li quadrava. De totes maneres, va acceptar la darrera oferta perquè semblava clara, temptadora i, a més a més, ho feia amb gràcia i salero. Li va donar uns diners i a l’acte aquell home va marxar amb passos ràpids. El meu avi de seguida es va adonar que finalment l'havia estafat i va sortir a buscar-lo. Però no us creieu que el volia atrapar per recuperar els seus diners i fotre-li un gec d'hòsties. No. El volia atrapar per felicitar-lo per com l'havia enganyat. Així era el meu avi.

 

 

ANÈCDOTA 2

 

Un dia que la meva àvia estava a la porta del taller que també era vivenda se li va acostar  una dona de pell bruna i el cabell recollit al darrere. Davant hi portava un fardell penjat del coll on s’hi trobava de tot. Va començar a fer-li dobles ofertes d'aquelles de ‘Si em compra una flassada li regalo un cobrellit.’ Quan portava alguns d'aquests oferiments, la meva àvia li va dir: ‘Escolta, noia, que jo he viscut molts anys en una travessia del carrer de La Cera.’ Llavors la dona li va contestar: ‘Perdona, paia,que no ho sabia.’ I la dona se’n va anar.

 

 

Martí

DUES ANÈCDOTES

ANÈCDOTA 1

 

Els meus pares tenien una petita casa a una urbanització d'Esparraguera. Vam cometre l'error de no adonar-nos del pendent dels seus carrers. A l'estiu pràcticament no sortia de casa ni de la minúscula pèrgola que hi havia al davant. Per això, amb l'excusa de la compra, el pare i jo van anar amb l'R 8 a Manresa. Després de fer tres compres, ens vam trobar al bell mig de la plaça Major tot buscant la sortida. Totalment perduts entre la cridòria de compradors i venedors perquè era dia de mercat, de sobte vam veure que s’apropaven dos guàrdies municipals. Vam pensar: ‘aquí ve la nostra salvació.’ Quan eren a prop nostre, va sortir el pare del cotxe i els va preguntar per on s’agafava la carretera de Barcelona perquè era la que passava per Esparraguera. Però vam quedar molt sorpresos i estranyats quan els guàrdies li van contestar que no ho sabien perquè ells sempre anaven a Barcelona en tren. Que diguin això dos guàrdies d'una població sembla estrany i inversemblant perquè això qualsevol ciutadà mínimament format ho sap. A més a més, demostra una manca de formació per al càrrec total. No cal dir que aquest esdeveniment ja va quedar com a una d'aquelles  anècdotes que sovint surten en les converses familiars

 

 

ANÈCDOTA 2

 

Una vegada que jo tenia mal de coll va venir un metge a casa i va demanar la típica collera, però quan em va dir que obrís la boca, així ho vaig i llavors el metge es va girar i va dir: ‘No cal la collera'

 

Martí

EL MANEL 2

EL MANEL

 

 

(segona versió)

 

El Manel era un home alt i corpulent que imposava respecte darrere el tau-lell del seu bar. Amb una potent veu, feia foragitar qualsevol que molestés els seus clients demanant almoines o que begués més del compte. Poques vegades sortia del taulell. Havia aconseguit aquell bar després de fer de cambrer en bars de mala mort i feines similars. A la cuina hi era la seva dona, la Neus, que sempre el recolzava en tot. Tenia dos ajudants coreans de pell fosca i poca estatura que servien a les taules com ell els havia ensenyat. Quan no ho feien així rebien una pluja d’impropis de darrere del taulell, perquè no suportava que la gent al seu càrrec no fes les coses com ell deia, o sigui, com cal fer-les. Era exigent de la perfecció. Últimament feia esporàdiques sortides d'un parell d'hores a la tarda, cada vegada més sovint. Mentre ell no hi era havia de posar-se darrere del taulell la Neus.

                Feria unes tardes que a darrera hora entrava al bar un home sense afaitar que prenia tres o quatre copes de conyac fins que començava a explicar-li sempre la mateixa història, que el Manel l'escoltava pacientment: l'havia deixat la dona a qui ell s’estimava molt, tant que havia rebutjat una treball de més categoria a una altra ciutat només per no deixar-la tants dies sola a la setmana. En canvi, ella l'havia deixat per un ganso que li havia muntat un pis a on hi anava gairebé cada tarda el pagano. El pobre home afegia que només li quedaven dues sortides: tirar-se a la via del metro o tirar-se a la beguda. Havia optat per la segona. ‘Intel·ligent decisió, malgrat que encara n’hi ha de més positives’, li contestava el Manel.

                Una tarda quan tornava d'una de les seves escapades, un client li va començar a aixecar la veu tirant-li en cara que fos tan estricte amb qui bevia una mica més del compte i que, en canvi, escoltés i donés conversa a aquell que engolia més alcohol que tots els parroquians junts. Ell va intentar explicar-li que era un home amb molts problemes i que calia ajudar-lo, però l'altre no admetia les explicacions. A poc a poc la discussió va anar pujant de to fins que es van intercanviar alguns cops. Aleshores van intervenir els dos coreans i altres homes per separar-los; també va sortir la Neus. Finalment aquell home va abandonar el bar mentre deia que no hi posaria mai més els peus.

                El Manel es va posar darrere del taulell amb el seu cos alt i fort que imposava respecte i seguretat.

                A la nit, mentre sopaven ell i la Neus, ella va dir:

                −Trobo que fa una temporada que pel treball que tenim no guanyem el que calia.

                −Això és la crisi –respongué ell tot tranquil.

                −No és això, Manel. És com si al calaix hi hagués un forat. I darrere del taulell només hi entrem tu i jo. Aquí hi ha alguna cosa que no quadra.

                −No voldràs dir que jo mateix em robo –el Manel ja més enfurismat−. Seria absurd.

                −Jo no he dit res d'això. Has estat tu. A més a més, aquestes sortides teves que ara són gairebé diàries...

                −Bé haig d'estirar les cames...

                −I mentre el senyor estira les cames la seva esclava va de la cuina al taulell i del taulell a la cuina. A més a més, coincideix l'inici de la falta de diners amb la teva necessitat d’estirar les cames.

                −Si volgués beure aquí tinc tot tipus de licors i en quan al joc només jugo; només als cecs els divendres i perquè ve aquell venedor que em posa els copons damunt el taulell i així gairebé m’obliga a comprar-li perquè i sí després, penso, sortís aquell numero...

                −T’has faltat dir un altre possible vici –la Neus encara més enfurismada.

                −Quin? –Tot vermell el Manel.

                −Les dones.

                −Les dones? Per dones ja et tinc a tu.

                −O sigui que a part de ser una esclava del teu negoci, només sóc una concubina on desfogues les teves fogositats de mascle ibèric? A més a més què hi feia aquest rebut de lloguer d'un pis a nom de la dona d'aquell a qui tu escoltes tant cada tarda.

                El  Manel, ja emprenyat, es va aixecar i va marxar del menjador mentre deia:

                −Me’n vaig de casa.

                −La que se’n va sóc jo a casa de la meva mare, que feina de cuinera en trobaré i en bons restaurants perquè de cuina no m’ha d'ensenyar  ningú. Tampoc no hauré les fogositats de mascle sense cap carícia ni petó de preescalfament.

 

                Martí

LES FONS

LES FONTS

Quan jo era jove −d'això fa molts anys− un professor deia que sovint és més important saber anar a on buscar la informació que el propi saber. Això he fet jo avui: anar a la font.

Martí

Preparatius per Sant Jordi

El proper dia 23 se celebarà la Diada de Sant Jordi a tota Catalunya. A més de ser el nostre patró i el protagonista d'una de les llegendes catalanes més conegudes, aquest cavaller emplena els nostres carrers de flors i llibres.

A Vigatans, al taller d'escriptura, hem volgut fer alguna cosa diferent, especial, per celebrar aquest dia. El proper dimarts 22 farem una sessió especial on els contes seran els protagonistes, històries explicades de diferents maneres i per col.laboradors que seran amb nosaltres aquest dia.

Esteu tots convidats! Us hi esperem!!!!

Ana

Momentos previos a una reunión de nuestro taller

A unas cuatro manzanas, 3 plazas y 6 vueltas de esquina de Vigatans, me siento a reposar los pies en una tetería antes de nuestro taller. Busco en mi enoooorme bolso algo que hacer y caigo en la cuenta de que hace semanas que no incluyo ninguna entrada nueva en el blog sobre "nuestras reuniones de escritores y escritoras". Así que me pongo manos a la obra y aquí estoy.

Nuestro taller ha pasado a ser quincenal. Una servidora anda un poquito liada y propuso el cambio... Hemos seguido escribiendo breves textos, comentándolos y buscando algunas formas de potenciar la imaginación, sin olvidar que la diversión a la hora de escribir es nuestro principal objetivo.

En nuestra ultima sesión hablamos del punto, el segundo de los signos de puntuación que hemos trabajado. En breve estarán colgados los apuntes en el menú de la derecha, por si os interesa consultarlos.

Ah, y lo que me parece más interesante: hemos empezado a hablar del cuento como género literario. Todos hemos leído cuentos, los hemos escuchado y los hemos contado, no me cabe absolutamente ninguna duda, pero a veces no nos damos cuenta de cuál es su estructura básica. Está bien conocerla para así tener una referencia formar a la hora de escribirlos.

¿Nos atrevemos a empezar a escribir cuentos? Pues ésa fue nuestra última propuesta. Marti ha colgado ya un escrito que encontraréis al final del blog y Teresa me ha enviado también alguna idea...

A veces es un poco difícil encontrar un tema sobre el que escribir o una historia que contar. Hoy intentaremos adentrarnos en ello y hablaremos sobre una manera de tratar de inventar historias, que sólo es una pero ni que decir tiene que no es única: las imágenes. Utilizaremos algunas ilustraciones de Quint Buchholz, ya os lo contaré en la próxima entrada.

No quiero olvidarme de decir que un cuento no siempre tiene que ser inventado, puede ser basado en una historia real. El cómo contarlo para hacer interesante para el lector y que haga disfrutar también al escritor será el reto, en este caso.

Bueno, Vigatanienses, yo os dejo para seguir disfrutando de mi té y de algún libro que seguró encontraré en mi bolso, sí, el enoooorme bolso.

Ana

Jugar amb hipòtesis

1.      ¿QUÉ OCURRIRÍA SI TODOS LOS HABITANTES DE BARCELONA PASASEN UNA NOCHE EN LA MONTAÑA?

2. ¿QUÉ OCURRIRÍA SI UN LÁPIZ TE CANTASE LA MARSELLESA?

Anava jo Rambles avall quan de sobte van desaparèixer tots els meus companys nocturns ramblistes i em vaig quedar jo tot sol camí del port; allà tampoc no hi havia ningú. Em vaig creure l'amo de la ciutat. A la plaça Reial en volia prendre un cubata i me’l vaig haver de preparar i de dur a la terrassa jo mateix. Però em trobava molt sol. Vaig invocar al cel i en sortir el sol, van tornar tots els meus conciutadans van aparèixer tots portaven una fulla d'arbre al nas o al cul.

Estava escrivint els deures de l’escola quan de sobte el llapis va començar a bellugar-se per ell mateix. Després de l'ensurt, vaig  deixar el llapis, que ja tenia vida pròpia; ell sol se’n va anar a les quatre parets i al sostre mentre anava dibuixant, per aquí i per allà, la lletra de la marsellesa. No sé com també la va començar a cantar, naturalment amb veu de llapis. Poc després del terrat de la finca es va desplegar una immensa bandera francesa que va cobrir tota la façana de la casa.

Martí

Sóc l'Ana. Amb el teu permís, Martí, tot i que no me l'has donat però crec que ho faries, adjuntaré a la teva entrada l'exercici de la Carmen, que el tinc encara a l'ordinador. I es podrien anar afegint la resta, no?
¿QUÉ PASARÍA SI DESAPARECIESE EL DINERO DEL MUNDO?

"Habia una vez un chico llamado faruk que estaba en casa pensando que pasaria si el dinero desapareciera de la tierra y del mundo.
El se levanto de la cama y al ir a la mesita a buscar el dinero que le dejo su madre para ir a comprar se dio cuenta de que el dinero no estaba.
El salio de casa y empezo a andar y a andar hasta que llego a un bosque solitario alli penso - Ahora como hago los encargos si no hay dinero en el mundo.
Alli se quedo y mientras pensaba se quedo dormido para siempre.
Su madre al darse cuenta de que su hijo no estaba dio por echo que su hijo estaría buscando la manera de hacer lo que ella le había mandado"

Carmen

Escriptors a Vigatans: La coma

Escriptors a Vigatans: La coma: Vaig fer tots els exercicis de la coma. Martí

PERDONEU

Avui he anat de bòlit tot el dia i m'ha estat impossible llegir l'espai que en Josep Ma. Espinàs escriu al Periódico cada dia per poder-lo comentar. Ho sento. Demà serà un altre dia.
Teresa

El full en blanc

"La hoja en blanco", "el full en blanc", "the empty page"... Li podem donar el nom que volguem i fer servir l'idioma que més atraient ens resulti, però no hi ha cap dubte que molts escriptors han vessat rius de tinta (curiosa contradicció) sobre la por al full en blanc i el bloqueig que tots hem patit en algun moment o un altre.

Us heu sentit alguna vegada bloquejat, vosaltres? Intentant escriure alguna cosa però sense saber per on començar ni què dir, mirant el full blanc immaculat o potser ple de gargots poc fructífers? Potser estaria bé que poguéssiu compartir la vostra experiència al respecte!!

Per la nostra banda, al taller hem proposat un exercici "disparador", que se li diu de vegades, per tal de fomentar la creativitat i trencar aquesta "immovilitat en l'escriure". Es tracta de posar-se davant del full o de l'ordinador i escriure allò que primer ens vingui al cap, sense pensar-hi gaire. En aquest cas no cal parar atenció a la puntuació ni a l'ortografia, només es tracta d'escriure com més millor. De vegades d'aquest exercici surten idees que, quan es treballen amb posterioritat, donen fruits molt interessants. Veiem què ha passat amb els "escriptors de Vigatans":

(Quan anava a escriure aquest exercici he trobat aquest fragment del dietari que estic corregint)

La tarda d'avui ha estat molt productiva: davant de casa hi ha un telèfon públic. Quan hi he fet cap, hi havia un noi parlant-t'hi i plorant tot desesperat i indignat. Li retreia al seu interlocutor, de nom també masculí, que el dia anterior l'hagués deixat com el va deixar, sense haver tornat a posar-se en contacte amb ell. A mesura que parlava, minvava el seu plor i augmentaven les diatribes que llençava telefònicament. Es sentia desmesuradament menyspreat per algú molt especial per a ell. El seu estat era lamentable. Se'l veia tot neguitós. Es movia de manera compulsiva i nerviosa. Li faltava espai per expressar tot el seu desengany i neguit. Malgrat que no he sentit tota la conversa ja que per discreció m'he separat del telèfon, puc assegurar que aquest dissabte ha estat per a aquell noi un dia que desitjarà que no hagués existit mai en el calendari. De totes maneres, la seva decepció venia d'ahir.

   --   MARTÍ    --

L'altre dia estava recordant els anys que vaig estudiar el batxillerat amb les monges. Normalment era una nena que no tenia problemes amb elles perquè m'agradava molt estudiar però un bon dia a l'hora de dinar, estava interna, van donar carxofers. Jo no les puc sofrir, em fan fàstic i ja hi vam ser.

-La moja: "Nisarre, cómete la escarchofa que está muy buena".

- Jo: "No madre, no me gustan, me dan asco, si me las como, vomitaré".

Així vàrem passar almenys una hora i amb totes les companyes esperant a que jo em mengés la maleïda carxofa per poder sortir al pati. Finalment, avorrida i emprenyada, em vaig posar la carxofa a la boca i sense respirar acompanyada d'un vas d'aigua: me la vaig tragar! La història es va acabar aquí, la monja va guanyar.

LE CIRQUE DU SOLEIL

Mentre mirava un dels números d'aquest espectacular circ, un d'uns nois que pujaven una paret completament recta amb una facilitat magistral; de sobte, em vaig trobar al Congost de Terradets, al Pallars Jussà, la meva terra, admirant com els escaladors escalaven aquest congost. El vent acaronava la meva cara, la verdor dels arbres i el soroll de riu em proporcionaven una tranquil·litat insospitada.

--   TERESA   --

La escritura es para mí es una de las pocas formas de expresión.  Que  la oportunidad soñar y de poder escapar de la cruda realidad, pero  también tengo la bonita ocasión de crear algo diferente y nuevo cuando estoy escribiendo.

Yo soy una persona muy imaginativa, y aprovechando que me gusta viajar por el  mundo indeterminado de las letras.

Esto es lo que cualquier persona que le guste escribir  más también poder ayudar a tergiversar tan solo un poco, la realidad de las personas que están en la cárcel.Entonces tienen la oportunidad de coger un libro y alambrillo, el lector se abstrae de todo.

--   DANI --

Què us sembla????? S'accepten comentaris,!! :-)

Fins la propera.