La guardiola

A finals del segle vint hi havia el Juanet, un  nen que es gastava gairebé tots els diners que li donaven amb caramels i xiclets. També es gastava molt en la darrera versió de play store. Fins que un dia el seu pare li va dir tot seriós: ‘Juanet, has d'estalviar per quan siguis gran.’ El nen no ho entenia perquè tothom li deia que havia d’estalviar per quan fos gran, si llavors ja guanyarà diners. No ho entenia. Fos com fos, un dia en tornar d'escola es va trobar a sobre del llit una guardiola en forma de marranet. Va sentir la veu del seu pare que s’apropava tot dient: ‘Aquest marrà s’ha d'omplir en poc temps per obrir una lliberta d'estalvis per quan siguis gran. Has d'estalviar en caramels, xiclets i play store. ’. El pare afegí: ‘Jo t’ajudaré posant algun bitllet, però la guardiola l'has de fer tu.’ El Juanet, malgrat que no veia gaire clar això d'estalviar per quan fos gran, s’estava de molts caramels i xiclets; tampoc no tenia sempre la darrera versió de play store. La guardiola cada cop pesava més fins que l’1 de gener de 2002 el pare va dir que era hora d'obrir la guardiola. La van posar a sobre de la taula del menjador amb una tovallola a sota. Amb la mà de morter la van trencar i es va omplir tota la tovallola de bitllets i monedes, que van anar comptant i apilant. Una vegada comptat tot, va resultar que hi havia més de deu mil pessetes. El Juanet, molt content, ja volia agafar unes quantes pessetes per comprar algunes llaminadures i alguna versió nova de play store després de tantes restriccions; però el seu pare li va dir que no, que primer s’havia de fer el canvi. El nen no va saber a quin canvi es referia el seu pare fins que l'endemà aquest va tornar de fer el canvi i va posar sobre de la taula un bitllet de cinquanta, un de deu i algunes monedes. El Juanet es va posar a plorar mentre deia: ‘Jo abans tenia deu mil pessetes i ara només tinc seixanta d’aquests.’ ‘No te’n recordes, Juanet, que ahir havia de substituir l’euro per a la pesseta i que cada euro és 166 pessetes. Després de dinar farem la comprovació.’ Havent dinat pare i fill van anar al bar i el pare va demanar un cafè que li va costar un euro. Llavors el pare va dir al Juanet: ‘Abans un cafè costava 160 pessetes i ara costa un euro. La diferència és el redondeix a l'alça que ens temíem. A casa et donaré deu euros dels seixanta que vas recollir; així serà com si et donés  unes 1.660 pessetes. D'acord, Juanet?’ ‘D'acord, papa. A què encerto que farem amb els altres cinquanta euros? Posar-los a una lliberta d'estalvis.’ ‘Efectivament, Juanet. I comprar una altra guardiola.’ ‘Això no! Això no!’ digué tot somrient el Juanet.

 

Martí