martes, 3 de junio de 2014

EL MANEL 2


EL MANEL
 
 
(segona versió)



 

El Manel era un home alt i corpulent que imposava respecte darrere el tau-lell del seu bar. Amb una potent veu, feia foragitar qualsevol que molestés els seus clients demanant almoines o que begués més del compte. Poques vegades sortia del taulell. Havia aconseguit aquell bar després de fer de cambrer en bars de mala mort i feines similars. A la cuina hi era la seva dona, la Neus, que sempre el recolzava en tot. Tenia dos ajudants coreans de pell fosca i poca estatura que servien a les taules com ell els havia ensenyat. Quan no ho feien així rebien una pluja d’impropis de darrere del taulell, perquè no suportava que la gent al seu càrrec no fes les coses com ell deia, o sigui, com cal fer-les. Era exigent de la perfecció. Últimament feia esporàdiques sortides d'un parell d'hores a la tarda, cada vegada més sovint. Mentre ell no hi era havia de posar-se darrere del taulell la Neus.

                Feria unes tardes que a darrera hora entrava al bar un home sense afaitar que prenia tres o quatre copes de conyac fins que començava a explicar-li sempre la mateixa història, que el Manel l'escoltava pacientment: l'havia deixat la dona a qui ell s’estimava molt, tant que havia rebutjat una treball de més categoria a una altra ciutat només per no deixar-la tants dies sola a la setmana. En canvi, ella l'havia deixat per un ganso que li havia muntat un pis a on hi anava gairebé cada tarda el pagano. El pobre home afegia que només li quedaven dues sortides: tirar-se a la via del metro o tirar-se a la beguda. Havia optat per la segona. ‘Intel·ligent decisió, malgrat que encara n’hi ha de més positives’, li contestava el Manel.

                Una tarda quan tornava d'una de les seves escapades, un client li va començar a aixecar la veu tirant-li en cara que fos tan estricte amb qui bevia una mica més del compte i que, en canvi, escoltés i donés conversa a aquell que engolia més alcohol que tots els parroquians junts. Ell va intentar explicar-li que era un home amb molts problemes i que calia ajudar-lo, però l'altre no admetia les explicacions. A poc a poc la discussió va anar pujant de to fins que es van intercanviar alguns cops. Aleshores van intervenir els dos coreans i altres homes per separar-los; també va sortir la Neus. Finalment aquell home va abandonar el bar mentre deia que no hi posaria mai més els peus.

                El Manel es va posar darrere del taulell amb el seu cos alt i fort que imposava respecte i seguretat.

                A la nit, mentre sopaven ell i la Neus, ella va dir:

                −Trobo que fa una temporada que pel treball que tenim no guanyem el que calia.

                −Això és la crisi –respongué ell tot tranquil.

                −No és això, Manel. És com si al calaix hi hagués un forat. I darrere del taulell només hi entrem tu i jo. Aquí hi ha alguna cosa que no quadra.

                −No voldràs dir que jo mateix em robo –el Manel ja més enfurismat−. Seria absurd.

                −Jo no he dit res d'això. Has estat tu. A més a més, aquestes sortides teves que ara són gairebé diàries...

                −Bé haig d'estirar les cames...

                −I mentre el senyor estira les cames la seva esclava va de la cuina al taulell i del taulell a la cuina. A més a més, coincideix l'inici de la falta de diners amb la teva necessitat d’estirar les cames.

                −Si volgués beure aquí tinc tot tipus de licors i en quan al joc només jugo; només als cecs els divendres i perquè ve aquell venedor que em posa els copons damunt el taulell i així gairebé m’obliga a comprar-li perquè i sí després, penso, sortís aquell numero...

                −T’has faltat dir un altre possible vici –la Neus encara més enfurismada.

                −Quin? –Tot vermell el Manel.

                −Les dones.

                −Les dones? Per dones ja et tinc a tu.

                −O sigui que a part de ser una esclava del teu negoci, només sóc una concubina on desfogues les teves fogositats de mascle ibèric? A més a més què hi feia aquest rebut de lloguer d'un pis a nom de la dona d'aquell a qui tu escoltes tant cada tarda.

                El  Manel, ja emprenyat, es va aixecar i va marxar del menjador mentre deia:

                −Me’n vaig de casa.

                −La que se’n va sóc jo a casa de la meva mare, que feina de cuinera en trobaré i en bons restaurants perquè de cuina no m’ha d'ensenyar  ningú. Tampoc no hauré les fogositats de mascle sense cap carícia ni petó de preescalfament.

 
                Martí

No hay comentarios:

Publicar un comentario