Pausa d'estiu

Gairebé al final de la pausa d'estiu he représ el nostre blog per anunciar justament això, la pausa.

Diuen que de vegades les pauses són positives, que serveixen per desconnectar, agafar aire i tornar després amb la nostra respiració diària. De vegades aquesta respiració és relaxada, de vegades a sotracs, emocionada, accelerada, lenta i, de tant en tant, desorientada. Doncs bé, haig de fer una confesió com a conductora del nostre taller d'escriptura: la meva respiració al taller es troba bastant... desorientada.

Tot i que segurament hauria d'haver-vos escrit aquesta entrada al principi de les nostres "vacances" per tal de què tots hi poguem pensar, fins ara no m'he assegut tranquil.lament a reflexionar. Em trobo en un poblet de Salamanca, a una terrassa on s'està de meravella, mirant de trobar alguna informació sobre com podem programar el taller i fer-lo una mica més fructírfer però, nois i noies, no trobo la resposta. Això no vol dir: "apa, pleguem!", però sí que estaria bé que li donem un aire fresc i que tots ens posem a pensar una mica. Alguns tindran més experiència que d'altres, està clar, però tots hem anat demostrant durant els darrers mesos tenir imaginació com per "crear", que és el que intentem fer a les nostres reunions.

Ens tornarem a trobar el dia 9 de setembre, com ja havíem quedat (aprofito per comentar-ho per tots els que encara no ho sabien) i tant de bo sigui amb idees fresques, històries i creativitat.

Ah!, i si tot va bé, segurament a finals de setembre o principis d'octubre tornarem a tenir una de les nostres sessions de "Mil maneres d'explicar històries". La persona convidada i el tema és encara una incògnita que espero resoldre durant les properes setmanes.

Espero que gaudiu aquestes darreres setmanes d'estiu!

Ana

La guardiola

A finals del segle vint hi havia el Juanet, un  nen que es gastava gairebé tots els diners que li donaven amb caramels i xiclets. També es gastava molt en la darrera versió de play store. Fins que un dia el seu pare li va dir tot seriós: ‘Juanet, has d'estalviar per quan siguis gran.’ El nen no ho entenia perquè tothom li deia que havia d’estalviar per quan fos gran, si llavors ja guanyarà diners. No ho entenia. Fos com fos, un dia en tornar d'escola es va trobar a sobre del llit una guardiola en forma de marranet. Va sentir la veu del seu pare que s’apropava tot dient: ‘Aquest marrà s’ha d'omplir en poc temps per obrir una lliberta d'estalvis per quan siguis gran. Has d'estalviar en caramels, xiclets i play store. ’. El pare afegí: ‘Jo t’ajudaré posant algun bitllet, però la guardiola l'has de fer tu.’ El Juanet, malgrat que no veia gaire clar això d'estalviar per quan fos gran, s’estava de molts caramels i xiclets; tampoc no tenia sempre la darrera versió de play store. La guardiola cada cop pesava més fins que l’1 de gener de 2002 el pare va dir que era hora d'obrir la guardiola. La van posar a sobre de la taula del menjador amb una tovallola a sota. Amb la mà de morter la van trencar i es va omplir tota la tovallola de bitllets i monedes, que van anar comptant i apilant. Una vegada comptat tot, va resultar que hi havia més de deu mil pessetes. El Juanet, molt content, ja volia agafar unes quantes pessetes per comprar algunes llaminadures i alguna versió nova de play store després de tantes restriccions; però el seu pare li va dir que no, que primer s’havia de fer el canvi. El nen no va saber a quin canvi es referia el seu pare fins que l'endemà aquest va tornar de fer el canvi i va posar sobre de la taula un bitllet de cinquanta, un de deu i algunes monedes. El Juanet es va posar a plorar mentre deia: ‘Jo abans tenia deu mil pessetes i ara només tinc seixanta d’aquests.’ ‘No te’n recordes, Juanet, que ahir havia de substituir l’euro per a la pesseta i que cada euro és 166 pessetes. Després de dinar farem la comprovació.’ Havent dinat pare i fill van anar al bar i el pare va demanar un cafè que li va costar un euro. Llavors el pare va dir al Juanet: ‘Abans un cafè costava 160 pessetes i ara costa un euro. La diferència és el redondeix a l'alça que ens temíem. A casa et donaré deu euros dels seixanta que vas recollir; així serà com si et donés  unes 1.660 pessetes. D'acord, Juanet?’ ‘D'acord, papa. A què encerto que farem amb els altres cinquanta euros? Posar-los a una lliberta d'estalvis.’ ‘Efectivament, Juanet. I comprar una altra guardiola.’ ‘Això no! Això no!’ digué tot somrient el Juanet.

 

Martí