EL MANEL
(segona versió)
El Manel era un home alt i corpulent que imposava respecte
darrere el tau-lell del seu bar. Amb una potent veu, feia foragitar qualsevol
que molestés els seus clients demanant almoines o que begués més del compte. Poques
vegades sortia del taulell. Havia aconseguit aquell bar després de fer de
cambrer en bars de mala mort i feines similars. A la cuina hi era la seva dona,
la Neus, que sempre el recolzava en tot. Tenia dos ajudants coreans de pell fosca
i poca estatura que servien a les taules com ell els havia ensenyat. Quan no ho
feien així rebien una pluja d’impropis de darrere del taulell, perquè no
suportava que la gent al seu càrrec no fes les coses com ell deia, o sigui, com
cal fer-les. Era exigent de la perfecció. Últimament feia esporàdiques sortides
d'un parell d'hores a la tarda, cada vegada més sovint. Mentre ell no hi era
havia de posar-se darrere del taulell la Neus.
Feria
unes tardes que a darrera hora entrava al bar un home sense afaitar que prenia
tres o quatre copes de conyac fins que començava a explicar-li sempre la
mateixa història, que el Manel l'escoltava pacientment: l'havia deixat la dona a
qui ell s’estimava molt, tant que havia rebutjat una treball de més categoria a
una altra ciutat només per no deixar-la tants dies sola a la setmana. En canvi,
ella l'havia deixat per un ganso que li havia muntat un pis a on hi anava
gairebé cada tarda el pagano. El
pobre home afegia que només li quedaven dues sortides: tirar-se a la via del
metro o tirar-se a la beguda. Havia optat per la segona. ‘Intel·ligent decisió,
malgrat que encara n’hi ha de més positives’, li contestava el Manel.
Una
tarda quan tornava d'una de les seves escapades, un client li va començar a
aixecar la veu tirant-li en cara que fos tan estricte amb qui bevia una mica
més del compte i que, en canvi, escoltés i donés conversa a aquell que engolia
més alcohol que tots els parroquians junts. Ell va intentar explicar-li que era
un home amb molts problemes i que calia ajudar-lo, però l'altre no admetia les
explicacions. A poc a poc la discussió va anar pujant de to fins que es van
intercanviar alguns cops. Aleshores van intervenir els dos coreans i altres homes
per separar-los; també va sortir la Neus. Finalment aquell home va abandonar el
bar mentre deia que no hi posaria mai més els peus.
El
Manel es va posar darrere del taulell amb el seu cos alt i fort que imposava
respecte i seguretat.
A
la nit, mentre sopaven ell i la Neus, ella va dir:
−Trobo
que fa una temporada que pel treball que tenim no guanyem el que calia.
−Això
és la crisi –respongué ell tot tranquil.
−No
és això, Manel. És com si al calaix hi hagués un forat. I darrere del taulell
només hi entrem tu i jo. Aquí hi ha alguna cosa que no quadra.
−No
voldràs dir que jo mateix em robo –el Manel ja més enfurismat−. Seria absurd.
−Jo
no he dit res d'això. Has estat tu. A més a més, aquestes sortides teves que
ara són gairebé diàries...
−Bé
haig d'estirar les cames...
−I
mentre el senyor estira les cames la seva esclava va de la cuina al taulell i
del taulell a la cuina. A més a més, coincideix l'inici de la falta de diners
amb la teva necessitat d’estirar les cames.
−Si
volgués beure aquí tinc tot tipus de licors i en quan al joc només jugo; només
als cecs els divendres i perquè ve aquell venedor que em posa els copons damunt
el taulell i així gairebé m’obliga a comprar-li perquè i sí després, penso,
sortís aquell numero...
−T’has
faltat dir un altre possible vici –la Neus encara més enfurismada.
−Quin?
–Tot vermell el Manel.
−Les
dones.
−Les
dones? Per dones ja et tinc a tu.
−O
sigui que a part de ser una esclava del teu negoci, només sóc una concubina on
desfogues les teves fogositats de mascle ibèric? A més a més què hi feia aquest
rebut de lloguer d'un pis a nom de la dona d'aquell a qui tu escoltes tant cada
tarda.
El Manel, ja emprenyat, es va aixecar i va marxar
del menjador mentre deia:
−Me’n
vaig de casa.
−La que se’n va
sóc jo a casa de la meva mare, que feina de cuinera en trobaré i en bons restaurants
perquè de cuina no m’ha d'ensenyar ningú.
Tampoc no hauré les fogositats de mascle sense cap carícia ni petó de preescalfament.
Martí
