Des del mes de novembre de 2013, després de passar un estiu llegint contes i alguna novel.la, un grup de residents (la Teresa, el Martí, el Chema, la Isabel, la Cristina, el Dani, el Santi, la Mariona, el Jacint... i potser algú altre que m'oblido) i una servidora, l'Ana, ens trobem un cop per setmana per xerrar sobre què és això d'escriure, perquè ens agrada, com voldríem fer-ho... i intentem anar millorant.
Fins ara tot això no és més que un experiment. La que us parla no és pas professora de llengua ni escriptora, però diguem que aquesta és una de les seves aficions i intenta posar al taller allò que sap, alguna cosa que se li pot anar acudint pel camí i, sobretot, incloure tot allò que els participants troben que pot ser interessant.
L'escriptura creativa, a més de deixar volar la imaginació i crear històries, necessita dels coneixements de regles de puntuació i ortografia per tal que els lectors ho puguin entendre, així que entre tots intentem fer un "mix-max" i parlar de tot això.
En aquest bloc veureu les coses que anem fent, tot allò que els participants vulguin pujar i d'altres materials que jo trobo que poden ser útils. Com podreu observar, no ens estem de fer servir el castellà i el català indiferentment (ja ens perdonaran els puristes de les llengües, però és el que té el bilingüisme de vegades).
Ah, i si algú altre de Vigatans ens està llegint i s'hi vol afegir, que sàpiga no té res més que dir-ho! Serà més que benvingut.
Ara sí, comencem...
És un taller molt interessant. Anna estic fent una prova.
ResponderEliminarHola, Ana.
ResponderEliminarEntro al blog i ara provaré d'editar això. El que no veig clar és com fer el correu i perquè. Ja sé que és per poder editar nosaltres, però no ho acabo d’entendre. Si no ho puc fer, t’ho enviaré per correu.
Gràcies.
Martí
Ara estem fent pràctiques al taller d'escriptura.
ResponderEliminares un taller molt interesant
Eliminaria ting lo de la ipotessi
ResponderEliminarMolt bé!! :D Però recorda signar per tal que sapiguem qui ho escriu...
EliminarEste comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminar¿Sabéis leer?
ResponderEliminarEntonces...
¿Qué pone aquí?
El que tiene.
y no tenga con que,
ha de vender el.
para que del;
Martí
Martí
El que tiene punto
Eliminary no tenga con que coma
ha de vender el punto
para que del punt y coma
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminar¿QUÈ PASSARIA SI UN LLAPIS EM CANTÉS LA MARSELLESA?
ResponderEliminarUn dia una companya em va dir si li volia escriure la sardana de la Pobla "ALS PEUS DEL PIRINEU". Vaig agafar un llapis i vaig començar a escriure-la, quan estava a la mitat, de sobte, el llapis em va donar un cop i em va dir: "Prou" jo vinc de França i en aquell país no escrivim ni cantem aquestes xorrades, per tant t'escriuré i et cantaré la cançó que més m'agrada i no intentes impedir-m'ho. La cançó és la Marsellesa. Jo atemorida el vaig deixar fer. Després d'escriure-la, me la va cantar i tot seriós em digué que la donés a la meva amiga com si fos la sardana de la Pobla. Després el llapis va desaparèixer volant per la finestra. Quan va venir la meva amiga li vaig donar la cançó i davant la meva sorpresa, ella em donà les gràcies perquè mai no havia tingut la sardana de la Pobla tan ben escrita, a punt de ser cantada. Uns dies més tard la meva amiga em confessà que havia regalat la cançó a un ministre francès.
Teresa
¿QUÉ OCURRIRÍA SI TODOS LOS HABITANTES DE BARCELONA PASASEN UNA NOCHE EN LA MONTAÑA?
ResponderEliminarAnava jo Rambles avall quan de sobte van desaparèixer tots els meus companys nocturns ramblistes i em vaig quedar jo tot sol camí del port; allà tampoc no hi havia ningú. Em vaig creure l'amo de la ciutat. A la plaça Reial em volia prendre un cubata i me’l vaig haver de preparar i de dur a la terrassa jo mateix. Em trobava molt sol. Vaig invocar al cel i en sortir el sol van tornar tots els meus conciutadans, que van aparèixer portant tots una fulla d'arbre al nas o al cul. Anaven tots pels carrers i places lluint orgullosos els seus apèndixs vegetals per sorpresa meva, que no entenia res. Al migdia ja no em vaig poder aguantar més i li vaig preguntar el perquè de la fulla i em va dir perquè havien passat la nit a la muntanya i per recordar d'on venim: dels arbres, o sigui, de la natura. Va afegir que a la posta de sol anirien perdent aquell apèndixs. Jo havia restat a Barcelona perquè sóc vegetarià. Al crepuscle anaven caient fulles de nassos i culs.
Martí
¿QUÉ OCURRIRÍA SI TODOS LOS HABITANTES DE BARCELONA PASASEN UNA NOCHE EN LA MONTAÑA?
ResponderEliminarAnava jo Rambles avall quan de sobte van desaparèixer tots els meus companys nocturns ramblistes i em vaig quedar jo tot sol camí del port; allà tampoc no hi havia ningú. Em vaig creure l'amo de la ciutat. A la plaça Reial em volia prendre un cubata i me’l vaig haver de preparar i de dur a la terrassa jo mateix. Em trobava molt sol. Vaig invocar al cel i en sortir el sol van tornar tots els meus conciutadans, que van aparèixer portant tots una fulla d'arbre al nas o al cul. Anaven tots pels carrers i places lluint orgullosos els seus apèndixs vegetals per sorpresa meva, que no entenia res. Al migdia ja no em vaig poder aguantar més i li vaig preguntar el perquè de la fulla i em va dir perquè havien passat la nit a la muntanya i per recordar d'on venim: dels arbres, o sigui, de la natura. Va afegir que a la posta de sol anirien perdent aquell apèndixs. Jo havia restat a Barcelona perquè sóc vegetarià. Al crepuscle anaven caient fulles de nassos i culs.
Martí
¿QUÉ OCURRIRÍA SI TODOS LOS HABITANTES DE BARCELONA PASASEN UNA NOCHE EN LA MONTAÑA?
ResponderEliminarAnava jo Rambles avall quan de sobte van desaparèixer tots els meus companys nocturns ramblistes i em vaig quedar jo tot sol camí del port; allà tampoc no hi havia ningú. Em vaig creure l'amo de la ciutat. A la plaça Reial em volia prendre un cubata i me’l vaig haver de preparar i de dur a la terrassa jo mateix. Em trobava molt sol. Vaig invocar al cel i en sortir el sol van tornar tots els meus conciutadans, que van aparèixer portant tots una fulla d'arbre al nas o al cul. Anaven tots pels carrers i places lluint orgullosos els seus apèndixs vegetals per sorpresa meva, que no entenia res. Al migdia ja no em vaig poder aguantar més i li vaig preguntar a un amic el perquè de la fulla i em va dir perquè havien passat la nit a la muntanya i per recordar d'on venim: dels arbres, o sigui, de la natura. Va afegir que a la posta de sol anirien perdent aquell apèndixs. Jo havia restat a Barcelona perquè sóc vegetarià. Al crepuscle anaven caient fulles de nassos i culs.
Martí
ResponderEliminarEL MANEL
El Manel era un home alt i corpulent que imposava respecte darrere el taulell del seu bar. Amb una potent veu, feia foragitar qualsevol que molestés els seus clients demanant almoines o que begués més del compte. Poques vegades sortia del taulell. Havia aconseguit aquell bar després de fer de cambrer en bars de mala mort i feines similars. A la cuina hi era la seva dona, la Neus, que sempre el recolzava en tot. Tenia dos ajudants coreans de pell fosca i poca estatura que servien a les taules com ell els havia ensenyat. Quan no ho feien així rebien una pluja d’impropis de darrere del taulell, perquè no suportava que la gent al seu càrrec no fes les coses com ell deia, o sigui, com cal fer-les. Era exigent de la perfecció. Últimament feia esporàdiques sortides d'un parell d'hores.
Feria uns dies que a darrere hora de la tarda entrava al bar un home sense afaitar que prenia tres o quatre copes de conyac fins que començava a explicar-li sempre la mateixa història, que el Manel l'escoltava pacientment: l'havia deixat la dona, havia perdut la feina...; només li que-daven dues sortides: tirar-se a la via del metro o tirar-se a la beguda. Havia optat per la segona. ‘Intel•ligent decisió, encara n’hi ha de més positives’, li contestava el Manel.
Una tarda quan tornava d'una de les seves escapades, un client li va començar a aixecar la veu tirant-li en cara que fos tan estricte amb qui bevia una mica més del compte i que, en canvi, escoltés i donés conversa a aquell que engolia més alcohol que tots els parroquians junts. Ell va intentar explicar-li que era un home amb molts problemes i que calia ajudar-lo, però l'altre no admetia les explicacions. A poc a poc la discussió va anar pujant de to fins que es van intercanviar alguns cops. Aleshores van intervenir els dos coreans i altres homes per separar-los; també va sortir la Neus. Finalment aquell home va abandonar el bar mentre deia que no hi posaria mai més els peus.
El Manel es va posar darrere del taulell amb el seu cos alt i fort que imposava respecte i seguretat.
A la nit, mentre sopaven ell i la Neus, ella va dir:
−Trobo que fa una temporada que pel treball que tenim no guanyem el que calia.
−Això és la crisi –respongué ell tot tranquil.
−No és això, Manel. És com si al calaix hi hagués un forat. I darrere el taulell només hi entrem tu i jo. Aquí hi ha alguna cosa que no quadra.
−No voldràs dir que jo mateix em robo –el Manel ja més enfurismat−. Seria absurd.
−Jo no he dit res d'això. Has estat tu.
El Manel, ja emprenyat, es va aixecar i va marxar del menjador.
Martí