"La hoja en blanco", "el full en blanc", "the empty page"... Li podem donar el nom que volguem i fer servir l'idioma que més atraient ens resulti, però no hi ha cap dubte que molts escriptors han vessat rius de tinta (curiosa contradicció) sobre la por al full en blanc i el bloqueig que tots hem patit en algun moment o un altre.
Us heu sentit alguna vegada bloquejat, vosaltres? Intentant escriure alguna cosa però sense saber per on començar ni què dir, mirant el full blanc immaculat o potser ple de gargots poc fructífers? Potser estaria bé que poguéssiu compartir la vostra experiència al respecte!!
Per la nostra banda, al taller hem proposat un exercici "disparador", que se li diu de vegades, per tal de fomentar la creativitat i trencar aquesta "immovilitat en l'escriure". Es tracta de posar-se davant del full o de l'ordinador i escriure allò que primer ens vingui al cap, sense pensar-hi gaire. En aquest cas no cal parar atenció a la puntuació ni a l'ortografia, només es tracta d'escriure com més millor. De vegades d'aquest exercici surten idees que, quan es treballen amb posterioritat, donen fruits molt interessants. Veiem què ha passat amb els "escriptors de Vigatans":
(Quan anava a escriure aquest exercici he trobat aquest fragment del dietari que estic corregint)
La tarda d'avui ha estat molt productiva: davant de casa hi ha un telèfon públic. Quan hi he fet cap, hi havia un noi parlant-t'hi i plorant tot desesperat i indignat. Li retreia al seu interlocutor, de nom també masculí, que el dia anterior l'hagués deixat com el va deixar, sense haver tornat a posar-se en contacte amb ell. A mesura que parlava, minvava el seu plor i augmentaven les diatribes que llençava telefònicament. Es sentia desmesuradament menyspreat per algú molt especial per a ell. El seu estat era lamentable. Se'l veia tot neguitós. Es movia de manera compulsiva i nerviosa. Li faltava espai per expressar tot el seu desengany i neguit. Malgrat que no he sentit tota la conversa ja que per discreció m'he separat del telèfon, puc assegurar que aquest dissabte ha estat per a aquell noi un dia que desitjarà que no hagués existit mai en el calendari. De totes maneres, la seva decepció venia d'ahir.
-- MARTÍ --
L'altre dia estava recordant els anys que vaig estudiar el batxillerat amb les monges. Normalment era una nena que no tenia problemes amb elles perquè m'agradava molt estudiar però un bon dia a l'hora de dinar, estava interna, van donar carxofers. Jo no les puc sofrir, em fan fàstic i ja hi vam ser.
-La moja: "Nisarre, cómete la escarchofa que está muy buena".
- Jo: "No madre, no me gustan, me dan asco, si me las como, vomitaré".
Així vàrem passar almenys una hora i amb totes les companyes esperant a que jo em mengés la maleïda carxofa per poder sortir al pati. Finalment, avorrida i emprenyada, em vaig posar la carxofa a la boca i sense respirar acompanyada d'un vas d'aigua: me la vaig tragar! La història es va acabar aquí, la monja va guanyar.
LE CIRQUE DU SOLEIL
Mentre mirava un dels números d'aquest espectacular circ, un d'uns nois que pujaven una paret completament recta amb una facilitat magistral; de sobte, em vaig trobar al Congost de Terradets, al Pallars Jussà, la meva terra, admirant com els escaladors escalaven aquest congost. El vent acaronava la meva cara, la verdor dels arbres i el soroll de riu em proporcionaven una tranquil·litat insospitada.
-- TERESA --
La escritura es para mí es una de las pocas formas de
expresión. Que la oportunidad soñar y de poder escapar de
la cruda realidad, pero también tengo
la bonita ocasión de crear algo diferente y nuevo cuando estoy
escribiendo.
Yo soy una persona muy imaginativa, y aprovechando que me
gusta viajar por el mundo indeterminado de las letras.
Esto es lo que cualquier persona que le guste escribir más también poder ayudar a tergiversar tan
solo un poco, la realidad de las personas que están en la cárcel.Entonces tienen la oportunidad de coger un libro y alambrillo, el lector se abstrae de todo.
-- DANI --
Què us sembla????? S'accepten comentaris,!! :-)
Fins la propera.
